Un monstre em ve a veure

by miolpe on 6, març, 2017

Amb tantes bones crítiques al darrere, premis inclosos, la veritat és que tenia ganes de tindre-la entre les mans, i no només per la recent adaptació al cinema. Però potser siga per eixa qüestió d’expectatives, que de vegades et fan ser massa exigent amb el que tens al davant, que no la valores justament. O potser siga la traducció al català la que no m’ha permés aprofundir en ella. O potser, senzillament, siga una qüestió més bàsica: la manera en què està construïda la història. El conjunt de tot, no obstant és una falta de força i seducció dels personatges que m’ha fet valorar-la fredament i veure-li només els tòpics. La malaltia, fer-se gran massa aviat, de sobte i amb tot el que hi va associat: la fortalesa fingida, la solitud, la ràbia que no saps que tens, la por que no vols admetre. Els diàlegs banals, fruit de la distància insalvable entre els personatges: Pare-Fill. Àvia-Nét.  El monstre esfereïdor que no ho és tant, que dóna lliçons sense que semble que ho fa i que no vol menjar-te amb els queixals corcats, vol entrar ben endins de la teva ànima i regirar-la per sostraure’t la veritat.

Juga amb uns sentiments fàcils, familiars, massa i tot. La por, el dolor, la pèrdua. Reconec que esperava una lectura que tractés tot això i que a més ho fes amb més naturalitat i menys dramatisme. Però això com es fa? Al cap i a la fi només som éssers humans que patim i que gestionem els sentiments que això ens provoca amb reaccions de tota mena.

La pots trobar en la Biblioteca

Deixa un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *