Off

La Salvatge. Elegia de Dolores Mendoza

by miolpe on 31, març, 2014

Lasalvatge350Vaig ser jo qui l’any passat va gargotejar aquest títol al finestral de la biblioteca, però no  és la primera vegada que parle d’ell. He tractat més d’una vegada de compartir amb vosaltres aquesta experiència i tant de bó que les meves expectatives – i les vostres- queden satisfetes en aquesta ocasió, perquè és un llibre important, d’eixos que deixen petjada, el que primer recomanes, el primer el que et ve a la memòria quan algú pregunta, I a tú, quin llibre t’agrada més?  Però no m’agrada que em pregunten, I de què va? Perquè em  passa que no sé recomanar-lo sense fer malbé la història, sense avançar res de res, per això avui només parlaré de sentiments i d’impressions, en un intent que sigueu vosaltres mateixos qui el jutgeu si és que encara no l’heu llegit. Només diré que s’ho val, per alguna cosa degué guanyar el Sant Jordi, no?

Tenia exactament la mateixa edat que la Dolores quan vaig llegir aquest llibre, catorze, però en acabar-lo em va semblar que havia crescut força. En sabia poca cosa de la història i el que venia a la coberta, no sé quina cosa sobre el mite de Pigmalió, no em deia pràcticament res, aquell any, però, ja havia llegit La Innocent, i Una ombra fosca com un núvol de tempesta i  havia descobert que m’agradava la manera que tenia -i té- Isabel Clara Simó de contar històries, així que no m’ho vaig pensar gaire.

La de la Dolores és una història que vaig viure amb intensitat, potser per la tendència a identificar-te amb els protagonistes o potser per ser una època en la que gairebé qualsevol cosa es viu amb intensitat, però la veritat és que setze anys més tard encara recorde com la irrupció d’aquella nena en la vida del Quim em va sostraure de les meves lectures tranquil·les, d’aventures, potser una mica infantils, per fer-me endinsar, per primera vegada i sense marxa enrere en la lectura adulta, descobrint una dimensió de les relacions humanes que ni tan sols arribava a comprendre. Els llibres que havia llegit anteriorment no van fer l’efecte que em causà la lectura de La Salvatge, per directa, crua i potser, per compartir eixa edat característica, eixe moment concret en que deixes de banda la infantesa i comences a mirar amb una altra perspectiva. No fou d’un dia per l’altre, però sí marcà una diferència en l’elecció de les meves lectures posteriors.

La de la Dolores és també una història que torne a llegir de tant en tant i sempre tracte d’establir el punt concret en que el castell s’enfonsa, i sempre pense que aquesta serà la vegada on es puga canviar el curs dels esdeveniments cap a un final més amable. Em sorprenc a mi mateixa pensant-ho, i em sorprenc cada vegada que veig que m’equivoque, però potser ací rau la  força i la màgia d’una lectura que mai no em canse de fer.

Troba’l a la Biblioteca

Comments are closed.